“L’any 2008 Espanya va guanyar l’Eurocopa de forma espectacular. En els últims anys han evolucionat introduint alguns canvis. Ara juguen automàticament. Crec que guanyaran el títol perquè tenen una capacitat única de dominar-te i controlar-te. En els darrers anys han demostrat que poden guanyar a qualsevol. Són un equip meravellós. Són els mestres del joc. Sí, són el millor equip del món.” Aquestes són declaracions del seleccionador alemany, Joachim Löw, tot just després d’acabar el partit de semifinals en què Espanya va passar per sobre d’Alemanya (1-0) i es va classificar, per primera vegada a la història, per la final d’un Mundial. Löw sap de què parla: els espanyols el van privar de guanyar l’última Eurocopa i ara no li han permès disputar-li la Copa del Món a Holanda.La veritat és que aquesta selecció espanyola és un dels millors equips que s’han vist mai sobre un terreny de joc. La seva proposta futbolística és el súmmum d’aquest esport. Domina els partits de principi a fi, amb paciència, sabent-los llegir, i els acaba guanyant perquè la lògica de la realitat així ho disposa. Els jugadors de seguida es fan amb la possessió de l’esfèrica i comencen a tocar-la –a acaronar-la, en alguns casos-, a crear joc, a buscar espais, a estudiar el rival per tal de trobar la manera més perillosa d’arribar a la porteria contrària. És com si des del principi es plantessin al camp i es dirigissin en veu alta i clara al món que els està observant: “Som aquí, volem guanyar i ho demostrem jugant així.” Inapel•lable.
Un bon amic, que hi entén molt i molt, va definir aquest equip com a “futbol total; la màxima expressió futbolística a la que es pot arribar”, i va destacar la preparació física dels jugadors, alguns dels quals va dir que, al mateix temps, eren “la tècnica personificada.”
Vicente Del Bosque, que està vivint la millor època professional de la seva vida, com així ho demostra la seva serenitat, sentit comú i un modest però sincer somriure que l’acompanya permanentment (a la seva època d’entrenador del R.Madrid no va riure ni després de guanyar la Lliga de Campions), va fer ahir un altre pas endavant confiant en Pedro i donant-li la titularitat. Gran decisió. El jove Pedrito és, a hores d’ara, el millor exemple del “futbol total”: ràpid, tècnic, ofensiu, sacrificat en defensa, assistent, golejador, generós, implicat, treballador,... Senzillament fa de tot i és a tot arreu en tot moment. Fa el que li demanin, el millor per a l’equip.
Aquesta selecció continua escrivint les millors pàgines de la història, unes pàgines que ocuparan un lloc ben destacat perquè el que fa aquest equip no és només jugar a futbol: també el dignifica.

Molt gran senyor Powell! Gran artícle i gran Espanya! I el que és millor, aquest grup d'amics no hi entén de política, si més no dins d'un camp de futbol! Gràcies per la teva lucidesa i per dir les coses tal com són. No poder dir el què penses per culpa de quatre burros que no veuen més enllà del seu nas és desesperant. És per això que llegir aquest text m'ha resultat del tot balsàmic. La veritat, em feia falta... Mil gràcies i felicitats pel blog una vegada més!! ;)
ResponEliminaSergi
Sergi,
ResponEliminaÉs cert que el futbol és un esport que trenca fronteres i, sortosament, no és tan important ni transcendent com la política i altres tripijocs. Per això ens agrada!
Moltes gràcies per seguir el bloc i per les felicitacions.
Una abraçada,
Harry