El Mundial de Sud-àfrica arriba avui a la seva fi i ho farà coronant com a campiona del món una selecció que fins ara no ho ha estat mai. Holanda i Espanya es juguen aquesta meravellosa possibilitat en un partit que ja forma part de la història fins i tot abans de disputar-se.
En el passat, els holandesos van ser els revolucionaris del futbol, adquirint i mostrant a tothom un nou concepte d’aquest esport que es basava principalment en el gust per tocar la pilota, i que va merèixer el reconeixement de tot el món. Corrien els anys 70 i la millor selecció holandesa es va estavellar primer contra els alemanys i després contra els argentins, els dos equips dels països amfitrions d’aquells campionats.
Actualment, els espanyols són els hereus d’aquell futbol del futur, i no només això, sinó que, a més, l’han evolucionat i millorat convenientment i, a hores d’ara, no hi ha ningú que tingui una millor proposta i execució futbolística que ells. Sortosament, queden enrere els anys en que la selecció espanyola apel•lava a la furia per poder guanyar els partits i acabava atribuint a la mala sort les innumerables derrotes. Curiosament, quan ens hem oblidat del toro ha acabat la mala sort. Quan Espanya ha començat a jugar amb el cap, amb sentit comú i acaronant la pilota en lloc d’assassinar-la, han arribat els millors resultats de la seva història. Carles Puyol va declarar que “ara jugo amb més cap i amb menys cames, menys cor. He après a pensar, al camp. És més important defensar l’espai que la pilota.” Efectivament, quina gran cosa, pensar! El recentment malaguanyat José Saramago es va passar la vida intentant fer-nos entendre la importància de pensar i els beneficis que comporta. Pensem, doncs! Oblidem d’una vegada per totes l’Espanya del “ganar por cojones” i celebrem que estem davant la millor selecció espanyola de tots els temps, l’essència del futbol. Aprofitem aquests anys futbolísticament meravellosos que tenim el privilegi de viure de tan a prop, perquè no sabem si ho podrem tornar a veure, això.
La final del Mundial sempre és una incògnita. Pot passar de tot. Com se sol dir: que guanyi el millor. Aquesta certesa tranquil•litza els espanyols.
Uruguai i Alemanya, un plaer
Uruguai i Alemanya van protagonitzar la típica final de consolació: dos equips ferits, llançats a l’atac, més preocupats per fer el gol que no pas de no rebre’l. Tot un plaer pels espectadors. Dos dels equips que més han animat aquest campionat van tenir la seva justa recompensa: ahir tots volíem que el darrer xut de Forlán hagués anat un pam més avall; un hipotètic empat a tres ens hauria brindat la possibilitat d’allargar mitja hora més l’espectacle futbolístic.
En el passat, els holandesos van ser els revolucionaris del futbol, adquirint i mostrant a tothom un nou concepte d’aquest esport que es basava principalment en el gust per tocar la pilota, i que va merèixer el reconeixement de tot el món. Corrien els anys 70 i la millor selecció holandesa es va estavellar primer contra els alemanys i després contra els argentins, els dos equips dels països amfitrions d’aquells campionats.
Actualment, els espanyols són els hereus d’aquell futbol del futur, i no només això, sinó que, a més, l’han evolucionat i millorat convenientment i, a hores d’ara, no hi ha ningú que tingui una millor proposta i execució futbolística que ells. Sortosament, queden enrere els anys en que la selecció espanyola apel•lava a la furia per poder guanyar els partits i acabava atribuint a la mala sort les innumerables derrotes. Curiosament, quan ens hem oblidat del toro ha acabat la mala sort. Quan Espanya ha començat a jugar amb el cap, amb sentit comú i acaronant la pilota en lloc d’assassinar-la, han arribat els millors resultats de la seva història. Carles Puyol va declarar que “ara jugo amb més cap i amb menys cames, menys cor. He après a pensar, al camp. És més important defensar l’espai que la pilota.” Efectivament, quina gran cosa, pensar! El recentment malaguanyat José Saramago es va passar la vida intentant fer-nos entendre la importància de pensar i els beneficis que comporta. Pensem, doncs! Oblidem d’una vegada per totes l’Espanya del “ganar por cojones” i celebrem que estem davant la millor selecció espanyola de tots els temps, l’essència del futbol. Aprofitem aquests anys futbolísticament meravellosos que tenim el privilegi de viure de tan a prop, perquè no sabem si ho podrem tornar a veure, això.
La final del Mundial sempre és una incògnita. Pot passar de tot. Com se sol dir: que guanyi el millor. Aquesta certesa tranquil•litza els espanyols.
Uruguai i Alemanya, un plaer
Uruguai i Alemanya van protagonitzar la típica final de consolació: dos equips ferits, llançats a l’atac, més preocupats per fer el gol que no pas de no rebre’l. Tot un plaer pels espectadors. Dos dels equips que més han animat aquest campionat van tenir la seva justa recompensa: ahir tots volíem que el darrer xut de Forlán hagués anat un pam més avall; un hipotètic empat a tres ens hauria brindat la possibilitat d’allargar mitja hora més l’espectacle futbolístic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada