Dormir i potser somiar

La selecció holandesa s’ha plantat a la final amb una trajectòria tan espectacular pel que fa a resultats, com pobra i gasiva amb el joc ofert.

Tot just després de la passada Eurocopa va sorprendre l’aposta de Lambertus "Bert" Van Marwijk com a seleccionador, ja que Holanda havia confiat durant molts anys en entrenadors de renom com Michels, Hiddink, Advocaat, Van Gaal o Beenhakker, o bé en antics cracks com Rijkaard o Van Basten. L’arribada de Van Marwijk a la banqueta va significar, en aquest sentit, un canvi de rumb, ja que, tot i no ser un desconegut (va entrenar, entre d’altres, el Borussia Dortmund, el Fortuna Sittard i el Feyenoord, equip, aquest últim, amb qui va guanyar una Copa de la UEFA i una Copa Holandesa), sí que era un nom amb menys cartell que no pas els seus predecessors. Doncs bé, en els dos anys que porta al capdavant de la selecció, Van Marwijk ha estat sempre fidel a la seva manera d’entendre el futbol, fet que li ha valgut moltes crítiques per la poca vistositat del joc desplegat per l’equip, però també elogis per la seva efectivitat: Holanda va arribar al Mundial havent guanyat tots els partits de la fase de classificació (8 en total) i, en aquesta fase final, també compta els enfrontaments per victòries (6). Per tant, la ratxa ja és de 14 partits oficials guanyats consecutivament.


En la semifinal contra Uruguai (3-2) l’equip holandès va tornar a sortir vencedor en el marcador, però perdedor en el joc ofert, a causa de la seva poca generositat. Robben i Seneijder, els cracks, van ser invisibles gairebé durant els noranta minuts, però en van tenir prou amb una aparició estel•lar cadascú per sentenciar l’eliminatòria. Gio Van Bronckhorst va marcar un golàs impecable en el que pot representar el clímax final de la seva carrera. Van Persie segueix perdut dins la seva pròpia mediocritat: potser no ha arribat en el millor estat de forma possible després de la lesió. I el que continua sent un misteri és perquè Van Bommel encara no ha estat expulsat. Es tracta d’un jugador violent, provocador, comediant, trampós, que es passa els partits estovant els contraris –ahir, als 20 (!) segons de joc ja va caçar un rival-, protestant i fingint. Molts entrenadors prescindirien d’una càrrega com aquesta, però continua sent una peça clau en l’esquema de joc de Van Marwijk, el seu sogre.

Uruguai, tot i les importants baixes amb les que va arribar al partit (Lugano, Luis Suárez i Fucile, tres peces claus de la selecció), va plantar cara i fins i tot va tenir les seves opcions. Els de Tabárez, amb Diego Forlán al capdavant, no han aconseguit arribar a la final, però durant unes quantes nits d’estiu han fet somiar a molts aficionats de tot el món. Holanda sí que jugarà la final, però, en el seu cas, els amants del futbol dormen i ronquen profundament. No ens estranyem, doncs, si diumenge, en el partit que decidirà el campió, la majoria simpatitza amb el vencedor de l’Alemanya-Espanya, un enfrontament que també farà somiar a molts i que promet ser la vertadera final anticipada.