Sense fer gols, també és el millor

Arriba l’hora de la veritat. Els últims partits de cada grup determinen quines seleccions continuen la seva aventura pel campionat del món i quines fan les maletes i se’n tornen cap a casa (o, en el millor dels casos, se’n van de vacances). A partir d’aquest moment, el Mundial es converteix en un torneig en què se superen les eliminatòries per K.O. Ja no hi ha marge d’error. Creix l’emoció i el dramatisme. Cada victòria fa pujar l’equip un graó més de l’escala que l’ha de conduir al triomf final.

Qui ha arribat als vuitens per la porta gran és l’Argentina de Maradona. Tres partits jugats, tres partits guanyats. I, a més, donant imatge d’equip pràcticament imbatible. En l’enfrontament contra Grècia, els jugadors que menys minuts havien disputat fins aleshores, van tenir l’oportunitat de ser protagonistes. Els Milito, Bolatti, Clemente, Otamendi i Palermo, van sentir-se part del grup, van comprovar que també poden ser i, de fet, són importants. En el cas del veterà Palermo, amb l’afegit d’aconseguir un gol que el país sencer va celebrar amb molta alegria. Maradona deu tenir moltes carències com a entrenador, però sap gestionar un grup i sap encarar una competició d’un mes de durada. Sap que durant tot aquest temps l’equip és el més important i exerceix de pare, d’amic, de psicòleg i del que calgui. Les seves mostres d’afecte, amb abraçades i petons inclosos, són el millor exemple de com està cuidant un grup de jugadors que creuen en ell i, encara més important, tornen a creure en ells. Enrere queda una fase de classificació turmentosa: això ara ja no compta, perquè al Mundial tothom comença de zero. O, fins i tot, significa un estímul més pels jugadors.

I, per damunt de tots, destaca la figura d’un noi que és l’autèntica ànima d’aquest equip: Leo Messi. A mi, personalment, no em cal esperar a que marqui tres gols en un partit per desfer-me en elogis cap a ell. Ni el veig angoixat, ni especialment preocupat per no haver estrenat el seu compte golejador (pura anècdota). Ans el contrari. Afronta cada partit amb energia renovada i amb les mateixes ganes de jugar, d’acceptar la seva responsabilitat d’home decisiu, de carregar-se l’equip a l’esquena, amb un estat de forma extraordinari. No només el braçal el fa capità de la selecció: és el referent d’Argentina. No hi ha marge d’error en la següent afirmació categòrica: és el millor. Només cal haver seguit la seva magnífica temporada al capdavant del FC Barcelona per adonar-nos que està bé i que té moltes possibilitats d’acabar sent escollit MVP d’aquest campionat. Tot plegat és molt simple: no veig cap altre jugador capaç de fer el que ell fa.