Porters i calamitats

El xoc de cultures entre anglesos i nord-americans va donar com a resultat el que fins ara ha estat el partit més entretingut i generós d’aquest Mundial. Anglaterra va sortir com un tornado i el gol matiner d’Steven Gerrard va fer imaginar a més d’un que això seria bufar i fer ampolles. Res més lluny de la realitat: els Estats Units, pacients, van anar guanyant-li terreny i moral al seu rival fins al punt que l’espectador neutral va desitjar el gol de l’empat. Aquest gol va arribar poc abans del descans i les estadístiques diran que va ser obra de Clint Dempsey, però la història explicarà que va ser el porter anglès Robert Green qui, amb una errada de les que no s’obliden, va acompanyar la pilota a dins la porteria. Mentrestant, els malpensats van atribuir aquest error al fet que Green hagi estat entrenant al costat del cèlebre David Calamity James, veterà porter de 39 anys amb una interessant llista de desencerts en el seu currículum, a qui vam veure fugaçment per televisió, assegut a la banqueta, tot just després d’aquesta jugada. No són els primers porters ni seran els últims a qui la història recordarà pels seus demèrits, però sí que és cert que Anglaterra continua tenint un problema –i greu- entre els tres pals. I com que el futbol és un esport de contrastos, a l’altra porteria vam poder gaudir de l’actuació de Tim Howard, que va permetre al seu equip sumar un punt molt important. La superioritat anglesa a la segona part, amb un Rooney treballador i sacrificat, no es va reflectir en el marcador; el partit va acabar amb empat a un gol i els nord-americans fosos físicament, però celebrant un resultat que a priori no ens hauria de sorprendre tant: només cal recordar l’actuació del conjunt de Bob Bradley a la Copa Confederacions de l’any passat, en la qual va derrotar a Espanya i va tenir contra les cordes a Brasil, les dues seleccions que molts experts situen com a favorites per guanyar aquest Mundial.

Pel que fa al debut d’Argentina, Maradona ha deixat ben clares les seves intencions: cal anar pas a pas i prendre el mínim risc. Un cop es van haver posat per davant en el marcador, els argentins es van limitar a controlar el partit davant la innocent Nigèria, que pocs arguments va mostrar per incomodar els seus rivals. Capítol a part mereix Leo Messi, l’únic jugador que no especula i que sempre té la porteria contrària al cap. Ell juga a un altre ritme i l’espectador, àvid de bon joc, espectacle i gols, desitja que l’esfèrica arribi als seus peus perquè sap que, d’aquesta manera, passarà alguna cosa.

A l’altre partit del grup B, he de dir que no em va sorprendre gens el triomf de Corea del Sud, un equip amb molt d’ofici, davant una Grècia trista, sense sang i gairebé sense ànima.

Foto: Reuters