Minuts musicals

Des de la tranquil•litat que em dóna una mirada externa -i gens implicada en la causa- i una nul•la identificació amb el moment, avui vull parlar de la cerimònia que precedeix cada partit; efectivament, el meu ull despreocupat s’ha fixat en el comportament de certs humans en els breus instants en què les notes musicals dels himnes nacionals inunden els estadis. L’aparent seriositat del moment es veu sovint alterada per més d’una reacció que, sense pretendre-ho els protagonistes, resulta d’allò més còmica. Així, per exemple, els components de la selecció italiana ens van oferir un repertori de galls gairebé tan desafinats com la seva pròpia actuació, poc després, jugant a futbol, damunt del terreny de joc. Però si ens pensàvem que havíem assistit a una performance insuperable de despropòsits musicals, al cap de només uns segons els jugadors de Paraguai es van encarregar de desmentir-ho: després d’una intro sense lletra que a ben segur els va carregar d’aire els pulmons més del desitjable, van expirar amb tanta força que els seus crits van superar, fins i tot, les maleïdes trompetes de la graderia. Menció especial mereix el bon davanter Nelson H. Valdez: es va motivar de tal manera que gairebé desmanega el nen situat just davant seu. I per motivació, també, la del porter de la selecció de Portugal, Eduardo, que, abraçat al seu company, el fatxenda Cristiano Ronaldo, gairebé aconsegueix, amb els seus moviments estrambòtics, despertar-lo del seu son de príncep blau. Però, evidentment, el primer premi l’hem d’adjudicar al davanter coreà Jong Tae-Se, que es va convertir en protagonista fins i tot abans que comencés a rodar la pilota. Les seves llàgrimes galtes avall mentre sonava l’himne del seu país, no obstant, potser no eren d’emoció i, de fet, anaven dedicades al seleccionador rival, el brasiler Dunga, a qui li plouen les crítiques per haver convertit l’antic jogo bonito de la canarinha en un joc trist i gens seductor.

No és la meva intenció ferir sensibilitats parlant a la lleugera de la cerimònia dels himnes. Però és que a mi em passa com al recordat humorista Miguel Gila: els esdeveniments carregats de solemnitat els trobo divertidíssims. Tampoc no n’hi ha per tant; a la majoria del públic assistent als estadis els passa el mateix: fins i tot estan més pendents de si es veuen sortir per les pantalles dels marcadors que no pas de la cerimònia.