Decepcions i esperances

Jornada de decepcions. La més gran, segons el meu punt de vista, el joc d’Holanda. Amb el seu home més desequilibrant, Arjen Robben, a la banqueta acabant-se de recuperar d’una lesió, vaig trobar a faltar –i de quina manera!- la històrica creativitat de la selecció taronja. El centre del camp eminentment destructiu, amb Van Bommel i De Jong, nega la circulació de pilota a la que ens havien acostumat els holandesos en altres campionats. Van der Vaart va estar desaparegut i a Sneijder li va anar gran el paper de tirar-se l’equip a l’esquena. Però de tots els jugadors, el qui, per mi, va personificar el mal partit del seu equip, va ser, sens dubte, Robin Van Persie: lent, desencertat i mancat de l’estrella necessària per resoldre dins de l’àrea. A ben segur que des de la graderia, un seriós i concentrat Johan Cruyff deuria estar pensant que qualsevol temps passat va ser millor. Però no tot són males notícies pel conjunt holandès: va aconseguir guanyar el partit –fet gens menyspreable-, i a la segona meitat vam gaudir del talent del jove Eljero Elia; el davanter de l’Hamburg, descarat, va jugar sense por a equivocar-se i va ser protagonista dels millors moments del seu equip. Fins i tot va tenir un paper principal en el gol que va sentenciar el partit, obra del sempre treballador i eficaç Dirk Kuyt. Per part de Dinamarca vull destacar la feina del seu jugador referència, Nicklas Bendtner, que, tot i no estar al 100% físicament, ens va deixar tot un repertori de bones accions digne de ser mencionat.

L’altra decepció de la jornada va ser Itàlia. Bé, decepció relativa perquè... de debò ens va sorprendre el seu joc? Realment no ens esperàvem que no aconseguís guanyar a la selecció de Paraguai? Els italians, amb el seu joc gasiu, ja estan acostumats a les situacions extremes: fan una primera fase molt pobra, es classifiquen amb tota mena d’especulacions (dobles empats, goal average, per sorteig...) i acaben sent el rival a batre. No sempre els ha sortit bé, però el cert és que han guanyat quatre Copes del Món i, no ho oblidem, són els actuals campions. De totes maneres, la imatge, al final del partit, d’un Lippi amb la mirada perduda, gairebé absent, diu molt de com haurà de millorar el seu equip per tal de tenir alguna cosa a dir en aquest campionat.

I també em va decebre Camerun, de qui, francament, esperava molt més. Els japonesos, si no els atabalen gaire, són capaços de fer les coses ben fetes i treure un partit endavant. Eto’o i els seus companys hauran de fer un pensament: el seu futur en la competició està compromès.

I aquesta nit, com en qualsevol Mundial, tindrà lloc un esdeveniment del qual n’estaran pendents la majoria dels aficionats. No estic parlant ni de la inauguració ni de la final: simplement avui debuta Brasil.