Fiasco

S’ha consumat un nou fracàs. Potser, en aquest cas, hauríem de parlar, fins i tot, de FRACÀS. L’actual campiona, Itàlia, ha quedat fora del Mundial havent sumat tan sols dos punts en tres partits, última del seu grup que, a priori, era un dels més assequibles. La innocent Nova Zelanda, amb el dubtós mèrit d’estar eliminada sense haver perdut cap partit, ha sumat més punts que l’squadra azzurra. Eslovàquia, debutant en un campionat del món, va donar un repàs als italians en un partit a la italiana. La selecció de Marcello Lippi va jugar amb foc fins que es va cremar. Després de 260 minuts de Mundial especulant, en els últims 10 va voler resoldre tots els seus problemes a cop de geni, apel•lant a les quatre estrelles de l’escut, tal i com ens recordava, abans del decisiu partit, el seu veterà –i m’atreviria a dir ancià- capità, Fabio Cannavaro. A l’hora de la veritat, les úniques estrelles que es van veure sobre el terreny de joc van ser eslovaques: Robert Vittek, davanter de l’Ankaragücü turc, autor dels dos primers gols; Zdeno Strba, 34 anys, anomenat La Mula pel seu encomiable treball al centre del camp, que va jugar gairebé tot el segon temps amb un forat al genoll, obra i gràcia de Gennaro Gattuso, futbolista a estones lliures i llenyataire de professió; Martin Skrtel, defensa del Liverpool i un dels referents de la selecció, que no es va arronsar davant els tripijocs dels italians; Kamil Kopunek, que va entrar gairebé amb el temps complet i va aconseguir el gol que va acabar sent decisiu.

La Gazzetta dello Sport publica avui en portada que estem davant la pitjor selecció italiana de la història. Jo no sé si és la pitjor, però sí que és cert que els tetracampions del món no havien quedat eliminats a la primera fase des del Mundial d’Alemanya’74, i, en un campionat del món, no encaixaven més de dos gols en un partit des de la famosa final de Mèxic’70, quan van caure derrotats davant el Brasil d’O Rei Pelé, per 4 gols a 1.

Les dues seleccions protagonistes de la final del darrer Mundial, amb els mateixos entrenadors d’aleshores, han quedat fora a la primera fase donant una imatge lamentable. Ni Itàlia ni França no han estat capaces de dur a terme una renovació de l’equip òptima, sòlida i de garanties. Les etapes de transició en seleccions punteres solen ser dures, però s’ha de confiar en algú que sigui capaç de dur-les a terme sense escarafalls i, sobretot, sense que l’equip perdi el nivell de competitivitat. N’ha estat un bon exemple, en els darrers anys, Alemanya, que, primer amb Jürgen Klinsmann i després amb Joachim Löw, ha aconseguit una transformació total sense que el rendiment de la selecció se n’hagi ressentit. (Tercera classificada en el seu Mundial l’any 2006 i subcampiona d’Europa el 2008.)

Renovar-se o morir: els èxits d’abans no garanteixen el triomf d’avui.