L'altra cara de la moneda

Antigament els empats s’acabaven resolent llançant una moneda a l’aire. Al cap d’un temps es va arribar a la conclusió que l’atzar no era un bon argument per decidir un guanyador. Aleshores, després de les pròrrogues, es van introduir les tandes de penals que, si bé sovint es qualifiquen d’injustes, dramàtiques i fins i tot de fatídiques, almenys és un cara o creu que, poc o molt, té a veure amb la pràctica futbolística. Fa poc, algú que hi entén va definir aquests llançaments directes com a desempat per mitjà de les capacitats individuals de cada equip després de no haver aconseguit ningú imposar-se com a conjunt.

La tanda de penals de l’Uruguai-Ghana va ser especialment memorable perquè va venir precedida, precisament, d’un penal: la falta va ser comesa a l’últim minut de la pròrroga. És a dir, que un penal hauria pogut evitar un desempat per mitjà de penals... si Gyan Asamoah l’hagués convertit en gol.

El partit va ser intens i emocionant entre dos equips que van buscar la victòria, que van trobar-se en disposició d’assolir-la i que, igualment, podien haver tastat l’amarg gust de la derrota. Uruguai va acabar guanyant perquè Ghana no ho va fer quan ho va poder fer. El millor jugador ghanès del Mundial, Gyan de nom i Gegant d’adjectiu, va errar el llançament al límit del temps i, a continuació, lluny d’amagar-se, es va atrevir amb el primer xut del seu equip a la tanda de desempat: la pilota va entrar per l’escaire. Però el drama africà era a punt de consumar-se. La moneda va acabar caient per la cara dels uruguaians que, per mèrits propis, lluitaran amb Holanda per aconseguir un lloc en la gran final.


Capacitat de reacció

Minut 67. Córner favorable a Holanda, pilota centrada a l’àrea, Kuyt la pentina al primer pal i el menut Wesley Sneijder, 170 centímetres d’alçada, remata amb el cap entre les torres brasileres –a saber: Juan, 1,82 m.; Gilberto Silva, 1,85 m.; Lúcio, 1,87 m.; Maicon, 1,84 m.; Felipe Melo, 1,83 m.; fins i tot el porter Julio César, 1,87 m. És el moment decisiu: el més petit s’aixeca per sobre dels més grans i fa tocar el cel al seu equip. El gol d’Sneijder reflecteix el triomf d’Holanda i la desfeta de la canarinha.

A partir de quarts de final als equips ja no els queda més remei que treure el millor de sí mateixos i no escatimar ni un bri d’esforç. Durant la primera part d’aquest Mundial –fase de grups i vuitens- Holanda i Brasil semblava que reservaven energia per al transcendental partit que ahir els va enfrontar. Efectivament, en aquesta ocasió no hi va haver temps per a l’especulació i tots dos equips es van buidar en el terreny de joc.

A Brasil se li va posar tot de cara ben aviat. Robinho va fer dos gols en un minut: el primer, ben anul•lat per un lleuger fora de joc d’Alves; el segon, ben concedit, aprofitant una greu errada defensiva holandesa. Els verd-i-grocs, ahir amb samarreta blava, tenien el partit on el volien: amb avantatge i amb una nerviosa Holanda jugant a remolc per primera vegada en tot el Mundial. Però vet-ho aquí que la taronja es va rearmar de paciència i de confiança en veure que Brasil no era capaç de sentenciar, i va començar a engreixar les seves peces mecàniques. La insistència va obtenir premi en forma de gol de l’empat quan un cop de geni d’Sneijder, que va penjar la pilota a l’olla amb molta intenció, va acabar amb un greu malentès entre Felipe Melo i Julio César i, en conseqüència, l’esfèrica al fons de la porteria. La selecció holandesa, veient de què havia estat capaç, va continuar pel mateix camí i, d’aquesta manera, va aconseguir el segon gol. A Brasil, que es va veure per sota en el marcador per primera vegada en tot el campionat, el van condemnar la por i l’ansietat: Dunga, que es va passar literalment tot el partit protestant i gesticulant –com si l’hagués posseït alguna mena de mal de san vito- va ser incapaç de reaccionar quan el joc ho requeria –per exemple, l’entrada de Nilmar per Luis Fabiano (davanter per davanter) no va donar més poder ofensiu a l’equip-; Felipe Melo va autoexpulsar-se reafirmant-se, una altra vegada, més com a gos de caça que no pas com a futbolista; la majoria de jugadors brasilers –fins i tot els exquisits Robinho i Kaká- estava fora de sí. Els pentacampions marxen del Mundial amb un regust de fracàs: només han sigut favorits mentre les coses els han anat bé. Els grans equips, els mítics, els que fan història i, de vegades, acaben guanyant, són els que, quan van mal dades, se saben refer. Holanda ho va aconseguir: sembla que d’aquesta taronja en sortirà més suc del que ens pensàvem. Fins i tot més del que, fins ara, els mateixos holandesos estaven disposats a oferir.

P.S. A tots els que m'heu fet saber, d'una manera o altra, que seguiu aquest blog: Moltes gràcies! A partir d'ara ja és possible que deixeu els vostres comentaris, si ho desitgeu, encara que no tingueu compte de gmail.