Gols i fantasmes

Els camins d’Alemanya i d’Argentina, dos clàssics de la Copa del Món, es tornen a creuar. Les seleccions de Löw i de Maradona, fins ara del millor que s’ha pogut veure en aquest Mundial, s’hauran d’enfrontar per decidir quina de les dues accedeix a les semifinals i quina, malgrat el seu joc digne d’un equip per classificar-se, com a mínim, entre els quatre millors del planeta, ha de tornar cap a casa.

Alemanya va passar per sobre d’Anglaterra i la va golejar per 4-1. La veritat, gens sorprenent. El joc dels joves alemanys, amb un sistema molt ben definit en el qual tothom sap què ha de fer i quina és la seva funció dins el conjunt per tal que l’equip creixi, es troba a anys llum dels despropòsits anglesos generats des de la banqueta. Efectivament, el fracàs britànic té nom i cognom: Fabio Capello. El seleccionador més ben pagat del món no ha sabut dur a terme una renovació òptima de l’equip, igual que els ha passat als responsables de França i d’Itàlia, que també s’han estavellat. Cal confiar en els jugadors veterans que aportin experiència i siguin un referent pels més joves, als quals, al mateix temps, se’ls ha de fer sentir igualment importants, dotant-los de certa responsabilitat dins del grup. Aquesta combinació, fins ara, només ha estat capaç de fer-la efectiva Joachim Löw, i, per cert, sembla que amb molt bona nota. Els quatre gols germànics van ser un prodigi: un servei de porteria rematat pel davanter centre; una jugada de tiralínies per la banda dreta convertida en gol des de l’esquerra; dos contraatacs absolutament magistrals (en el darrer gol, la velocitat d’Özil humilia literalment un desesperat Barry). El fracàs anglès, malgrat tot, no es mesura per la magnitud d’aquest resultat, sinó per la seva previsibilitat: tothom sabia, a priori, que això podia passar.

Argentina va superar Mèxic per 3 a 1 en un molt bon partit de futbol. L’equip de Maradona cada dia creix una mica més i ahir va guanyar i es va agradar. El gran Tévez, que va marcar un gol espectacular des de més enllà de la frontal; el golejador Higuaín –ja en porta quatre, més que ningú altre en el campionat-; el treballador i solvent Mascherano, l’amo del mig del camp; i, per damunt de tots, com sempre, el sublim Leo Messi, capaç de fer el que cap jugador del món pot ni tan sols intentar; ells quatre van capitanejar una selecció que apunta molt amunt. Mèxic va ensenyar les urpes a la primera meitat, el Chicharito va aconseguir un gol de crack a la segona, però l’equip es va dissoldre davant un rival que, a hores d’ara, està ben bé dos o tres graons per sobre. Tampoc no entenc per què Aguirre no ha confiat més en Andrés Guardado, per mi el millor jugador mexicà tot i els pocs minuts de què ha disposat al llarg del campionat.

No, no m’he oblidat de l’escàndol provocat per les dues jugades més polèmiques del Mundial: el gol no concedit a Frank Lampard i el primer de Tévez, en fora de joc, que sí que va pujar al marcador. Quan Lampard va xutar i la pilota, després de picar al travesser va botar ben bé tres pams dins de la porteria i va tornar a sortir, la majoria vam pensar, immediatament, en el famós gol-fantasma de l’anglès Geoff Hurst en la final del Mundial’66, precisament contra Alemanya. En aquella ocasió, tot i semblar que l’esfèrica no havia entrat, l’àrbitre va concedir el gol i Anglaterra va acabar celebrant el títol de campió. Ahir, malgrat que el gol va ser claríssim, la decisió arbitral va perjudicar els anglesos en el que podria representar un acte de justícia poètica dins de la història dels Mundials. Pel que fa al gol de Tévez, tot i que el fora de joc és evident, val a dir que, a primera vista, la jugada pot resultar confusa, ja que els dos defenses mexicans corren cap a la porteria tan ràpidament que no és gens fàcil captar la falta. En qualsevol cas, totes dues jugades tornen a posar de manifest que el futbol evoluciona molt més lentament que la tecnologia. La FIFA continua ferma a no permetre resoldre conflictes d’aquest tipus ajudant-se de les repeticions de les imatges, argumentant -en el millor dels casos- que es perdria molt de temps en prendre una decisió. Doncs bé, ahir mateix, mentre l’àrbitre, l’assistent i els jugadors discutien apassionadament la jugada damunt el terreny de joc, a casa ja feia estona que havíem resolt qualsevol dubte. En jugades com aquestes, clares i determinants, és absurd no valdre’s dels mitjans de què disposem. Però què podem esperar d’un organisme carrincló i retrògrad, capaç d’obsequiar amb la seva presència al Mundial a l’àrbitre més qüestionat dels últims temps, Martin Hansson, el senyor que va donar per bo el gol que va classificar França per la fase final, després que Henry hagués acompanyat la pilota amb la mà.

La FIFA calla, Anglaterra es queixa i Mèxic plora: el cinisme d’alguns és la tragèdia dels altres.