El futbol segueix sent el campió

La fita assolida per la selecció espanyola és absolutament extraordinària. Mai cap equip no havia aconseguit enllaçar dos campionats continentals i un mundial de manera consecutiva. Espanya va guanyar l’Eurocopa l’any 2008 amb Luis Aragonés al capdavant i, efectivament, alguna cosa va canviar aleshores, alguna porta es va obrir, alguna mena de clic es va produir en la mentalitat de professionals i aficionats i va provocar que la majoria creguéssim que era possible guanyar jugant bé. O encara més: que jugant bé un equip té més opcions de guanyar. I així ha estat. Vicente Del Bosque va prendre el relleu en una selecció que no només va mantenir la bona línia, sinó que l’ha millorat de forma espectacular. Al Mundial de Sud-Àfrica aquest equip va arribar a l’excel·lència i a la present Eurocopa, amb un joc segurament més irregular –fluix enfront Itàlia (a la primera fase) i Croàcia, millor contra Irlanda, bons partits davant França i Portugal, sensacional l’últim partit passant futbolísticament per sobre dels italians–, va arribar merescudament a la final i la va guanyar de manera incontestable.

La resposta a la qüestió de per què la selecció espanyola porta quatre anys jugant tant i tan bé és, per mi, ben senzilla: el pes específic que tenen en aquest equip els jugadors formats i educats en el futbol a La Masia del F.C. Barcelona. Una feina ben feta que involucra moltes persones i comporta una pila d’anys. Com entenen el joc i el posen en pràctica Iniesta, Xavi, Busquets, Pedro, Cesc, Puyol, Piqué i Jordi Alba no és quelcom improvisat i, encara menys, casual. Es tracta de jugadors que han rebut una educació, des de ben petits, centrada en el bon gust futbolístic, en donar prioritat al control de la pilota i la seva circulació, en voler dominar el joc, en pressionar el contrari per tal de recuperar la possessió de l’esfèrica el més ràpidament possible. Són ells els qui han conduït el seu equip i la seva selecció fins als triomfs més importants de les seves històries. Evidentment, aquestes victòries no les han aconseguit ells sols: hi ha altres jugadors que hi han contribuït de manera igualment decisiva. Per exemple: Messi, Eto’o, Alves, Keita, Touré Yaya, Valdés, Abidal, Mascherano, Villa, etc. en el Barça, i Silva, Cazorla, Casillas, Capdevila, Senna, Villa, etc. en la selecció. Però, a aquestes alçades, no reconèixer que l’èxit futbolístic d’Espanya beu directament del del F.C. Barcelona no només és negar una evidència sinó que demostra una falta de criteri absoluta. La selecció espanyola guanyadora és la que estima la pilota, la cuida, l’acarona, la posseeix com una amant de l’esport futbol. La barroeria de l’Espanya de “la furia” i de “los huevos” va convertir l’equip, durant dècades, en perdedor i fracassat.

Per tot plegat expresso la meva alegria: en una temporada en la qual els títols més representatius els han acaparat equips gasius que massa sovint prioritzen els tripijocs per sobre del bon gust amb la pilota –l’ànima del futbol–, com són el Chelsea, el Real Madrid i l’Atlético de Madrid, que l’esdeveniment continental de seleccions el guanyi l’espanyola és una molt bona notícia que ens omple d’esperança. El campió segueix sent el futbol.

L’onze de l’Eurocopa segons Harry Powell

Neuer – Lahm – Piqué – Jordi Alba – Khedira – Pirlo – Dzagoev – Iniesta – Cesc – Silva – Balotelli .

 Iniesta, l'espectacle del futbol