mal d'escola

-¿Què estem llegint, Pennacchioni, en aquest moment?

Perquè hi havia la lectura.

Jo no sabia, aleshores, que la lectura em salvaria.

En aquell temps llegir no era la proesa absurda que és avui. Considerada una pèrdua de temps, perjudicial per al treball escolar, la lectura de novel·les ens estava prohibida a les hores d'estudi. D'aquí la meva vocació de lector clandestí: novel·les folrades com els llibres de classe, amagades a tot arreu on es podia, lectures nocturnes amb llanterna de butxaca, dispenses de gimnàstica, tot era bo per trobar-me tot sol amb un llibre. L'internat me'n va donar el gust. M'hi calia un món meu, ni que fos el dels llibres. A la meva família, sobretot, havia mirat com llegien els altres: el pare fumant pipa a la butaca, sota el con d'un llum, passant-se distretament l'anular per la ratlla impecable de la clenxa, amb un llibre obert sobre els genolls creuats; en Bernard, a la nostra habitació, ajagut de costat, amb els genolls plegats, la mà dreta que li sostenia el cap... Hi havia benestar en aquestes actituds. En el fons allò que em va empènyer a llegir va ser la fisiologia del lector. Potser només vaig llegir, al començament, per reproduir aquelles postures i explorar-ne d'altres. Llegint em vaig instal·lar físicament en una felicitat que encara em dura.

Fragment de Mal d'escola, de Daniel Pennac.